La normativa catalana, com sabem, és polimòrfica i admet diverses possibilitats per a un mateix fenomen, especialment en relació amb la morfologia verbal. En aquest sentit, en els verbs de la 1a conjugació, són normatives tant les terminacions -am i –au (lluitam, lluitau) com –em i –eu (lluitem, lluiteu). En el cas de les Balears, … Continua llegint «Altres qüestions del present d’indicatiu»
Estam posseïts pels possessius. A diferència d’altres llengües, en català disposam de possessius àtons (mon, ma, ton, ta, etc.) i possessius tònics, que solen anar acompanyats d’un article. Igualment, en la nostra llengua es fa un ús més limitat dels possessius que en d’altres. De totes maneres, com a resultat de calcs o traduccions literals, … Continua llegint «Abús dels possessius»
Deu ser propi del català o *serà un castellanisme? Per expressar la noció de probabilitat, suposició o incertesa, el recurs més habitual en català és la perífrasi deure + infinitiu, en present o passat, segons la situació. Compte, perquè no és admissible l’ús de la preposició de entre el verb auxiliar i l’infinitiu. Quan va … Continua llegint «Deure + infinitiu»
Collir albercocs, aubercocs o ubercocs? A les Balears i en certs parlars nord-occidentals, en un seguit de casos, hi ha la tendència de canviar la ela per una u. Aquest canvi és admissible en els registres col·loquials, però en els registres formals s’ha de fer la ela. Aquest fenomen es dona en paraules de lèxic … Continua llegint «La vocalització de la ela»
Compte amb la solitud de l’infinitiu Sovint, per introduir una frase en què es dona alguna informació, es fa servir un infinitiu independent (amb verbs com dir, remarcar, assenyalar, indicar, afegir, recordar, destacar, consignar, repetir, comentar, advertir, etc.). En català, no és adequat en cap registre fer servir l’infinitiu directament, sense cap altre verb davant, … Continua llegint «L’infinitiu independent»
Si ho haguéssiu sabut, no us hauríeu equivocat. Tot i que de vegades s’usa la construcció de + infinitiu amb valor condicional, no és acceptable des del punt de vista normatiu. En aquests casos és més adequat utilitzar la conjunció si o un nexe condicional (en cas que/de, posat que, a condició que/de…). Si ho … Continua llegint «L’infinitiu condicional»
Ningú (no) vol fer el ridícul. Per això cal escriure bé. Els quantificadors negatius (cap, gens, gaire, ningú, res, mai, enlloc, tampoc) poden aparèixer abans o després del verb amb un significat negatiu i anar precedits de l’adverbi no. Això es coneix com a doble negació i és un fenomen ben viu entre els parlants … Continua llegint «Doble negació»
Com ja hem explicat a altres fitxes lingüístiques, el guionet (-) és un signe gràfic que es representa amb un guió curt, més petit que la meitat del guió que s’usa en els incisos, les enumeracions i els diàlegs. Es pot utilitzar per crear mots compostos (tot i que la majoria s’escriuen com un sol … Continua llegint «El guionet i els prefixos»
El guionet (-) és un signe gràfic que es representa amb un guió curt, més petit que la meitat del guió que s’usa en els incisos, les enumeracions i els diàlegs. Entre els usos habituals del guionet (separar mots a final de ratlla, enllaçar verbs amb pronoms febles i enllaçar, en els numerals, les desenes … Continua llegint «El guionet i els mots compostos»
No obstant ja surt a la Gramàtica. No obstant això, no és la forma preferible en tots els registres. La locució adverbial no obstant es fa servir, en general, com a connector per contraposar dos fets o dues accions, o per expressar una restricció, i sol aparèixer aïllat de la resta de l’oració per mitjà … Continua llegint «La locució adverbial «No obstant»»
