Com ja hem comentat altres vegades, l’estàndard català és polimòrfic, és a dir, accepta com a normatives formes pròpies de tots els territoris. Precisament, a la conjugació verbal és on trobam més diversitat, tot i que, a causa dels prejudicis, la tendència general és considerar només normatives les formes del català central. És recomanable que, als mitjans … Continua llegint «Formes normatives del present de subjuntiu»
Com ja hem comentat altres vegades, l’estàndard català és polimòrfic, és a dir, accepta com a normatives formes pròpies de tots els territoris. Precisament, a la conjugació verbal és on trobam més diversitat, tot i que, a causa dels prejudicis, la tendència general és considerar només normatives les formes del català central. És recomanable que, … Continua llegint «Formes normatives de l’imperfet de subjuntiu»
Com ja hem comentat altres vegades, l’estàndard català és polimòrfic, és a dir, accepta com a normatives formes pròpies de tots els territoris. Precisament, a la conjugació verbal és on trobam més diversitat, tot i que, a causa dels prejudicis i de la inseguretat lingüística, hi ha certa tendència a considerar normatives només les formes … Continua llegint «Formes normatives del perfet de subjuntiu»
La normativa catalana, com sabem, és polimòrfica i admet diverses possibilitats per a un mateix fenomen, especialment en relació amb la morfologia verbal. En aquest sentit, en els verbs de la 1a conjugació, són normatives tant les terminacions -am i –au (lluitam, lluitau) com –em i –eu (lluitem, lluiteu). En el cas de les Balears, … Continua llegint «Altres qüestions del present d’indicatiu»
A les Illes Balears, la major part dels verbs tenen desinència zero a la 1a persona del present d’indicatiu (jo, com a dona, no call), a diferència del rossellonès (jo com a dona, no calli), del català oriental central i nord-occidental (jo com a dona, no callo, que es pronuncia jo com a dona, no … Continua llegint «Primera persona del singular del present d’indicatiu»
“El guardaespatlles del batlle” o “el guardaespatles del batle”? En català, hi ha un seguit de paraules que es poden escriure en tots els registres tant amb el grup –tl– com amb el grup –tll–. És el cas de les paraules següents i els seus derivats: ametla/ametlla, batle/batlle, espatla/espatlla, guatla o guàtlera/guatlla, motle o motlo/motlle … Continua llegint «Els grups -tl- i -tll-»
Ningú (no) vol fer el ridícul. Per això cal escriure bé. Els quantificadors negatius (cap, gens, gaire, ningú, res, mai, enlloc, tampoc) poden aparèixer abans o després del verb amb un significat negatiu i anar precedits de l’adverbi no. Això es coneix com a doble negació i és un fenomen ben viu entre els parlants … Continua llegint «Doble negació»
Avui parlarem de les enumeracions: quan s’utilitzen les majúscules i les minúscules, quins signes de puntuació són més adients i quins símbols s’utilitzen per fer les llistes. Les enumeracions són un recurs que consisteix a agrupar mots o grups de mots successivament per exposar diversos aspectes d’un mateix tema, units mitjançant alguna forma de coordinació. Els … Continua llegint «Les enumeracions»
A fi de resoldre dubtes concrets que puguin sorgir, a tall de recordatori, tot seguit presentam de forma abreujada les convencions tipogràfiques més importants relatives a les abreviatures, així com algunes de les seves característiques principals.
La idea de finalitat i destinació davant infinitiu provoca tanta incertesa que, tot i que es recomanen unes formes en lloc d’unes altres, en la major part dels casos es pot emprar indistintament per i per a, tant en el registre formal com al registre informal. De totes maneres, tot seguit observarem algunes preferències i recomanacions al registre formal.
