En els topònims urbans (carrers, places, vies urbanes, etc.) és admissible tant fer servir la preposició de com elidir-la entre el nom comú (carrer, plaça, avinguda…) i el nom propi. Així, és possible anomenar la plaça d’Espanya o la plaça Espanya, el carrer de Nicolau de Pacs o el carrer Nicolau Pacs, l’avinguda de Joan … Continua llegint «La preposició ‘de’ en topònims urbans»
Les oracions subordinades de relatiu són les que estan introduïdes per un relatiu, que pot ser un pronom, un adverbi o un determinant. Així, el relatiu desenvolupa tres funcions: per una banda, és el nexe entre l’oració principal i la subordinada; per altra banda, estableix una relació anafòrica amb l’antecedent i, finalment, assumeix una funció … Continua llegint «Subordinades de relatiu amb duplicació pronominal»
Li’l pagaré i Els el donaré o L’hi pagaré i Els hi donaré? Segons la varietat dialectal que parleu, us poden sonar més naturals unes o altres formes. Així, si sou valencians, segurament utilitzeu les primeres, mentre que, si sou de qualsevol altra de les àrees del territori lingüístic català, usau les segones. La realitat … Continua llegint «Combinacions amb el pronom datiu singular/plural de tercera persona»
La concordança de participi és un fenomen sintàctic en què el participi dels temps composts concorda en gènere i nombre amb un argument verbal. Molts de parlants creuen que només està admesa en registres col·loquials i, per això, no la fan servir en registres formals. Tot i patir una important recessió d’ús i ser opcional, … Continua llegint «Concordança de participi»
Quan hem d’elegir quina preposició utilitzar a l’hora d’introduir un complement amb valor locatiu, cal que parem esment en el tipus de localització a què ens referim, si és estàtica o dinàmica, i al tipus d’element que les precedeix. Així, de manera general, en i a s’accepten indistintament, tot i que hi ha situacions en … Continua llegint «Usos de “a” o “en” amb valor locatiu»
Si no coneixem l’ús de les conjuncions, no escriurem bé. No demostrarem un domini de la normativa, sinó que quedarem malament. La confusió de sinó i si no és freqüent perquè la pronúncia és la mateixa. L’ús indiscriminat d’ambdues formes no és correcte, ja que tenen significats diferents: mentre que sinó és una conjunció adversativa, … Continua llegint «Si no / sinó»
A una de les entrades anteriors vam explicar la diferència d’ús entre quan i quant. Avui, voldríem aprofundir en el tema i esmentar un seguit de locucions i expressions que contenen quan o quant i que solen confondre els parlants. QUANT A L’expressió quant a es fa servir per acotar el tema sobre el qual … Continua llegint «Expressions amb «quan» i «quant»»
Quan quant? Hi ha certa confusió entre els parlants a l’hora d’escriure quan i quant, en part, perquè a la major part del territori de parla catalana aquestes formes no es distingeixen fonèticament en la llengua parlada. Ambdues són correctes, però no intercanviables: fer-ne servir una o una altra depèn del significat. Per una banda, quan és … Continua llegint «Quan i quant»
Estam posseïts pels possessius. A diferència d’altres llengües, en català disposam de possessius àtons (mon, ma, ton, ta, etc.) i possessius tònics, que solen anar acompanyats d’un article. Igualment, en la nostra llengua es fa un ús més limitat dels possessius que en d’altres. De totes maneres, com a resultat de calcs o traduccions literals, … Continua llegint «Abús dels possessius»
Deu ser propi del català o *serà un castellanisme? Per expressar la noció de probabilitat, suposició o incertesa, el recurs més habitual en català és la perífrasi deure + infinitiu, en present o passat, segons la situació. Compte, perquè no és admissible l’ús de la preposició de entre el verb auxiliar i l’infinitiu. Quan va … Continua llegint «Deure + infinitiu»
