En els parlars baleàrics els grups -bl– i –gl- es pronuncien amb una geminació de la consonant b o g respectivament quan es troben entre vocals. Així, en mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer es donen aquestes pronúncies: poble [bbl] moble [bbl] segle [ggl] regla [ggl] En aquests parlars, la pronunciació d’aquest grup sense geminació no … Continua llegint «Els grups -bl- i -gl-»
El mot ca (reducció de casa) presenta una sèrie de contraccions quan va seguit d’un article masculí, ja sigui l’article determinant comú (el, els), el baleàric (es) o el personal (en). Així, aquest mot pren les formes: cal, cals, cas i can. Cal recordar que aquestes formes es donen quan l’article no es pot apostrofar … Continua llegint «Les contraccions de ‘ca’ i ‘Son’»
En construccions d’imperatiu o d’infinitiu més clític pronominal, l’accent del radical verbal es pot traslladar cap a la dreta. Aquest tipus de desplaçament és habitual en alguns parlars del nostre domini lingüístic, especialment, de les Illes Balears. Mallorquí i menorquí En construccions d’infinitiu, en mallorquí i menorquí aquest fenomen es dona de manera sistemàtica i … Continua llegint «Desplaçament accentual en construccions d’infinitiu o d’imperatiu més clític pronominal»
La concordança de participi és un fenomen sintàctic en què el participi dels temps composts concorda en gènere i nombre amb un argument verbal. Molts de parlants creuen que només està admesa en registres col·loquials i, per això, no la fan servir en registres formals. Tot i patir una important recessió d’ús i ser opcional, … Continua llegint «Concordança de participi»
Com ja hem comentat altres vegades, l’estàndard català és polimòrfic, és a dir, accepta com a normatives formes pròpies de tots els territoris. Precisament, a la conjugació verbal és on trobam més diversitat, tot i que, a causa dels prejudicis, la tendència general és considerar només normatives les formes del català central. És recomanable que, als mitjans … Continua llegint «Formes normatives del present de subjuntiu»
Com ja hem comentat altres vegades, l’estàndard català és polimòrfic, és a dir, accepta com a normatives formes pròpies de tots els territoris. Precisament, a la conjugació verbal és on trobam més diversitat, tot i que, a causa dels prejudicis, la tendència general és considerar només normatives les formes del català central. És recomanable que, … Continua llegint «Formes normatives de l’imperfet de subjuntiu»
Com ja hem comentat altres vegades, l’estàndard català és polimòrfic, és a dir, accepta com a normatives formes pròpies de tots els territoris. Precisament, a la conjugació verbal és on trobam més diversitat, tot i que, a causa dels prejudicis i de la inseguretat lingüística, hi ha certa tendència a considerar normatives només les formes … Continua llegint «Formes normatives del perfet de subjuntiu»
El subjuntiu s’utilitza per expressar desitjos, possibilitats, incerteses o condicions hipotètiques. És un mode que apareix, majoritàriament, en oracions subordinades darrere d’una conjunció com que o quan, tot i que també es pot fer servir amb expressions que indiquen un desig. Present de subjuntiu El present de subjuntiu expressa fets hipotètics en el present o … Continua llegint «L’ús del subjuntiu»
La normativa catalana, com sabem, és polimòrfica i admet diverses possibilitats per a un mateix fenomen, especialment en relació amb la morfologia verbal. En aquest sentit, en els verbs de la 1a conjugació, són normatives tant les terminacions -am i –au (lluitam, lluitau) com –em i –eu (lluitem, lluiteu). En el cas de les Balears, … Continua llegint «Altres qüestions del present d’indicatiu»
A les Illes Balears, la major part dels verbs tenen desinència zero a la 1a persona del present d’indicatiu (jo, com a dona, no call), a diferència del rossellonès (jo com a dona, no calli), del català oriental central i nord-occidental (jo com a dona, no callo, que es pronuncia jo com a dona, no … Continua llegint «Primera persona del singular del present d’indicatiu»
