En construccions d’imperatiu o d’infinitiu més clític pronominal, l’accent del radical verbal es pot traslladar cap a la dreta. Aquest tipus de desplaçament és habitual en alguns parlars del nostre domini lingüístic, especialment, de les Illes Balears. Mallorquí i menorquí En construccions d’infinitiu, en mallorquí i menorquí aquest fenomen es dona de manera sistemàtica i … Continua llegint «Desplaçament accentual en construccions d’infinitiu o d’imperatiu més clític pronominal»
Se t’ha caigut el llapis i ara ja me call. Un verb pronominal és un verb que té un pronom inherent que concorda amb el subjecte, però que no té una funció sintàctica pròpiament dita. Així, el pronom, en lloc de tenir una funció de complement, forma part del verb i en pot fer variar … Continua llegint «Falsos pronominals»
Diven(d)res de cen(d)ra. Quan un parlant s’enfronta a un grup consonàntic complex, format per tres o més consonants seguides, tendeix a la simplificació de sons. Per exemple, en algunes zones de parla catalana, com Mallorca, s’omet la d epentètica dels grups –ndr- i –ldr– en el cas d’algunes paraules: cen(d)ra, diven(d)res, ten(d)re, gen(d)re o ten(d)rum. … Continua llegint «Els grups -ndr- i -ldr-»
Estam posseïts pels possessius. A diferència d’altres llengües, en català disposam de possessius àtons (mon, ma, ton, ta, etc.) i possessius tònics, que solen anar acompanyats d’un article. Igualment, en la nostra llengua es fa un ús més limitat dels possessius que en d’altres. De totes maneres, com a resultat de calcs o traduccions literals, … Continua llegint «Abús dels possessius»
Si ho haguéssiu sabut, no us hauríeu equivocat. Tot i que de vegades s’usa la construcció de + infinitiu amb valor condicional, no és acceptable des del punt de vista normatiu. En aquests casos és més adequat utilitzar la conjunció si o un nexe condicional (en cas que/de, posat que, a condició que/de…). Si ho … Continua llegint «L’infinitiu condicional»
En base a A partir de les nostres paraules i a base de a força de repetir la normativa, segur que entendreu millor l’ús d’aquestes locucions. L’expressió en base a, amb el sentit de ‘prenent com a base’ no és adequada en català en cap registre. Es pot substituir per segons, d’acord amb, tenint en compte, sobre la base de, partint … Continua llegint «En base a / Amb base a / A base de»
Avui us portam una entrada avisant que avisa sobre l’ús inadequat del gerundi especificatiu. A l’anterior fitxa lingüística vam parlar sobre alguns usos inadequats del gerundi (per indicar posterioritat i per expressar conseqüència). En el cas de la fitxa lingüística d’avui, parlarem sobre el gerundi especificatiu, el qual no es vincula al verb principal (a … Continua llegint «El gerundi especificatiu»
Parlant correctament és com s’entén la gent. El gerundi és una forma verbal que té valor duratiu i pot expressar tant una acció simultània com una immediatament anterior a la de l’oració principal. En aquest darrer cas, el gerundi sol indicar la manera com es realitza l’acció del verb del qual depèn. La campanya arriba … Continua llegint «Gerundi de posterioritat i gerundi de conseqüència»
En la majoria de parlars orientals, les vocals [e], [ɛ] i [a] esdevenen vocal neutra ([ə]) en posició àtona. La reducció vocàlica s’ha de fer tant als registres formals com als informals. contesta [é] > contesteu [ə] gel [ɛ́] > geleu [ə] casa [á] > caseta [ə] De totes maneres, hi ha un seguit d’excepcions, en … Continua llegint «Manca de neutralització [a], [e] i [ɛ] àtones»
Els verbs “anar” i “venir” amb un complement format per la preposició “per” i un sintagma nominal adquireixen el significat d'”anar a cercar” o “venir a cercar”. La tendència, en aquests casos, a afegir la preposició “a” davant de “per” és adequada al registre informal, però no al registre formal.
