Els quantitatius tan i tant presenten diferències d’ús, principalment, segons el mot que acompanyen. La paraula tan és un adverbi i sempre s’usa davant d’un adjectiu, un altre adverbi o una locució adverbial, com en És tan bo que m’ho menjaria tot, Juga tan bé que dos equips el volen fitxar, No vagis tan de … Continua llegint «‘tan’ / ‘tant’»
El verb ostentar pot significar mostrar o demostrar, com en l’oració Als nou-rics els agrada ostentar o Na Joana ostentava el seu intel·lecte sempre que podia. Ara bé, un dels usos habituals del verb ostentar és també estar en possessió d’un càrrec o títol, com per exemple: En aquests casos, el verb ostentar és sinònim … Continua llegint «‘Ostentar’»
El 2016, amb la publicació de l’Ortografia de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, s’introduïren una sèrie de canvis en els accents diacrítics. L’accent diacrític serveix per establir una distinció entre mots que s’escriuen igual. Principalment, es va reduir el nombre de mots que en duen. Així, actualment, la llengua catalana compta únicament amb … Continua llegint «Els accents diacrítics»
Existeix un tipus de flexió que es considera valorativa, que es caracteritza per no formar mots nous, sinó que afegeix un matís semàntic valoratiu. En català hi ha diverses maneres d’expressar que una cosa és més gran o més petita: es tracta dels sufixos augmentatius i diminutius, respectivament. Els sufixos augmentatius més habituals són: -às … Continua llegint «Augmentatius i diminutius»
Tradicionalment, la locució verbal acabar amb tenia dos significats: (1) acordar amb algú alguna cosa, com en El conseller va acabar amb la presidenta de reunir-se en privat o en El fiscal ha acabat amb el jutge una condemna exemplar; i (2) el significat d’acabar una reunió o un acte d’alguna manera, com en L’entrega … Continua llegint «‘Acabar amb’»
El mot ca (reducció de casa) presenta una sèrie de contraccions quan va seguit d’un article masculí, ja sigui l’article determinant comú (el, els), el baleàric (es) o el personal (en). Així, aquest mot pren les formes: cal, cals, cas i can. Cal recordar que aquestes formes es donen quan l’article no es pot apostrofar … Continua llegint «Les contraccions de ‘ca’ i ‘Son’»
En els topònims urbans (carrers, places, vies urbanes, etc.) és admissible tant fer servir la preposició de com elidir-la entre el nom comú (carrer, plaça, avinguda…) i el nom propi. Així, és possible anomenar la plaça d’Espanya o la plaça Espanya, el carrer de Nicolau de Pacs o el carrer Nicolau Pacs, l’avinguda de Joan … Continua llegint «La preposició ‘de’ en topònims urbans»
L’apòstrof és un signe gràfic, una coma volada (‘), que serveix per indicar l’elisió de les vocals dels articles definit i personal (el, la, en, na), de la preposició de i dels pronoms febles davant de paraules que comencen per vocal, precedida o no de h, o bé, en el cas dels pronoms febles, darrere dels verbs o … Continua llegint «L’apòstrof»
Les sigles són el resultat de l’abreviació de dues paraules o més, principalment, a partir de l’adopció de les lletres inicials de cada mot amb significat lèxic del sintagma. Exemples: Cal destacar algunes particularitats en la formació de certes sigles: Pronúncia 1. Algunes es llegeixen amb els noms de les lletres que el conformen, és a … Continua llegint «Formació de sigles»
Les oracions subordinades de relatiu són les que estan introduïdes per un relatiu, que pot ser un pronom, un adverbi o un determinant. Així, el relatiu desenvolupa tres funcions: per una banda, és el nexe entre l’oració principal i la subordinada; per altra banda, estableix una relació anafòrica amb l’antecedent i, finalment, assumeix una funció … Continua llegint «Subordinades de relatiu amb duplicació pronominal»
