En els topònims urbans (carrers, places, vies urbanes, etc.) és admissible tant fer servir la preposició de com elidir-la entre el nom comú (carrer, plaça, avinguda…) i el nom propi. Així, és possible anomenar la plaça d’Espanya o la plaça Espanya, el carrer de Nicolau de Pacs o el carrer Nicolau Pacs, l’avinguda de Joan … Continua llegint «La preposició ‘de’ en topònims urbans»
L’apòstrof és un signe gràfic, una coma volada (‘), que serveix per indicar l’elisió de les vocals dels articles definit i personal (el, la, en, na), de la preposició de i dels pronoms febles davant de paraules que comencen per vocal, precedida o no de h, o bé, en el cas dels pronoms febles, darrere dels verbs o … Continua llegint «L’apòstrof»
Les sigles són el resultat de l’abreviació de dues paraules o més, principalment, a partir de l’adopció de les lletres inicials de cada mot amb significat lèxic del sintagma. Exemples: Cal destacar algunes particularitats en la formació de certes sigles: Pronúncia 1. Algunes es llegeixen amb els noms de les lletres que el conformen, és a … Continua llegint «Formació de sigles»
Les oracions subordinades de relatiu són les que estan introduïdes per un relatiu, que pot ser un pronom, un adverbi o un determinant. Així, el relatiu desenvolupa tres funcions: per una banda, és el nexe entre l’oració principal i la subordinada; per altra banda, estableix una relació anafòrica amb l’antecedent i, finalment, assumeix una funció … Continua llegint «Subordinades de relatiu amb duplicació pronominal»
Vocal de suport Una vocal de suport és aquella que s’usa per sil·labificar estructures sil·làbiques impossibles o molt marcades, és a dir, per facilitar la pronúncia de certs grups consonàntics. En català, els segments dins la síl·laba segueixen uns criteris de sonicitat: la sonicitat en l’obertura és creixent i en la coda i la frontera … Continua llegint «Vocals de suport i obertures sil·làbiques complexes»
Li’l pagaré i Els el donaré o L’hi pagaré i Els hi donaré? Segons la varietat dialectal que parleu, us poden sonar més naturals unes o altres formes. Així, si sou valencians, segurament utilitzeu les primeres, mentre que, si sou de qualsevol altra de les àrees del territori lingüístic català, usau les segones. La realitat … Continua llegint «Combinacions amb el pronom datiu singular/plural de tercera persona»
La concordança de participi és un fenomen sintàctic en què el participi dels temps composts concorda en gènere i nombre amb un argument verbal. Molts de parlants creuen que només està admesa en registres col·loquials i, per això, no la fan servir en registres formals. Tot i patir una important recessió d’ús i ser opcional, … Continua llegint «Concordança de participi»
Quan hem d’elegir quina preposició utilitzar a l’hora d’introduir un complement amb valor locatiu, cal que parem esment en el tipus de localització a què ens referim, si és estàtica o dinàmica, i al tipus d’element que les precedeix. Així, de manera general, en i a s’accepten indistintament, tot i que hi ha situacions en … Continua llegint «Usos de “a” o “en” amb valor locatiu»
Si no coneixem l’ús de les conjuncions, no escriurem bé. No demostrarem un domini de la normativa, sinó que quedarem malament. La confusió de sinó i si no és freqüent perquè la pronúncia és la mateixa. L’ús indiscriminat d’ambdues formes no és correcte, ja que tenen significats diferents: mentre que sinó és una conjunció adversativa, … Continua llegint «Si no / sinó»
El subjuntiu s’utilitza per expressar desitjos, possibilitats, incerteses o condicions hipotètiques. És un mode que apareix, majoritàriament, en oracions subordinades darrere d’una conjunció com que o quan, tot i que també es pot fer servir amb expressions que indiquen un desig. Present de subjuntiu El present de subjuntiu expressa fets hipotètics en el present o … Continua llegint «L’ús del subjuntiu»
