Se t’ha caigut el llapis i ara ja me call. Un verb pronominal és un verb que té un pronom inherent que concorda amb el subjecte, però que no té una funció sintàctica pròpiament dita. Així, el pronom, en lloc de tenir una funció de complement, forma part del verb i en pot fer variar … Continua llegint «Falsos pronominals»
Si no coneixem l’ús de les conjuncions, no escriurem bé. No demostrarem un domini de la normativa, sinó que quedarem malament. La confusió de sinó i si no és freqüent perquè la pronúncia és la mateixa. L’ús indiscriminat d’ambdues formes no és correcte, ja que tenen significats diferents: mentre que sinó és una conjunció adversativa, … Continua llegint «Si no / sinó»
Ningú (no) vol fer el ridícul. Per això cal escriure bé. Els quantificadors negatius (cap, gens, gaire, ningú, res, mai, enlloc, tampoc) poden aparèixer abans o després del verb amb un significat negatiu i anar precedits de l’adverbi no. Això es coneix com a doble negació i és un fenomen ben viu entre els parlants … Continua llegint «Doble negació»
A fi de resoldre dubtes concrets que puguin sorgir, a tall de recordatori, tot seguit presentam de forma abreujada les convencions tipogràfiques més importants relatives a les abreviatures, així com algunes de les seves característiques principals.
Els verbs “anar” i “venir” amb un complement format per la preposició “per” i un sintagma nominal adquireixen el significat d'”anar a cercar” o “venir a cercar”. La tendència, en aquests casos, a afegir la preposició “a” davant de “per” és adequada al registre informal, però no al registre formal.
L’ús redundant del pronom “en” amb el verb “haver-hi” no és acceptable ni al registre formal ni al registre informal, ja que produeix la duplicació d’elements.
D’acord amb l’ús normatiu, en els contextos formals es recomana que s’eviti la concordança entre el verb “haver-hi” i el sintagma nominal, tant si el verb està en present com si està en qualsevol altre temps. Ara bé, en contextos poc formals, es tolera aquesta concordança.
En català, els numerals ordinals i cardinals presenten una flexió diferent. Els ordinals són variables, mentre que els cardinals no tenen flexió de gènere. En són l’excepció “un” (o “una”, sense plural), “dos” (o “dues”) i “cent”, que té les formes de plural “cents” i “centes”, per al masculí i el femení, respectivament
En català hi ha verbs que regeixen les preposicions “a”, “de”, “en” i “amb”. Quan es troben davant d’una oració introduïda per la conjunció “que”, la preposició s’elideix en els registres formals. Per tant, les preposicions “a”, “de”, “en” i “amb” s’elideixen davant la conjunció “que”.
Actualment, és freqüent l’ús del nexe “com” en comptes de “com que” per connectar una oració causal. Malgrat que de vegades també es fa servir la conjunció “com” per introduir aquest tipus d’oracions.
