En català tenim dos tipus d’adjectius des del punt de vista de la morfologia flexiva de gènere: els variables i els invariables. En els adjectius variables respecte al gènere, el femení presenta la marca ‑a i –e en plural (blanca, blanques), mentre que el masculí sol aparèixer sense marca explícita (blanc, roig), o bé presenta una ‑e, que … Continua llegint «Els adjectius ‘cortès’, ‘comú’, ‘gris’ i ‘covard’ són variables»
Tradicionalment, la locució verbal acabar amb tenia dos significats: (1) acordar amb algú alguna cosa, com en El conseller va acabar amb la presidenta de reunir-se en privat o en El fiscal ha acabat amb el jutge una condemna exemplar; i (2) el significat d’acabar una reunió o un acte d’alguna manera, com en L’entrega … Continua llegint «‘Acabar amb’»
El mot ca (reducció de casa) presenta una sèrie de contraccions quan va seguit d’un article masculí, ja sigui l’article determinant comú (el, els), el baleàric (es) o el personal (en). Així, aquest mot pren les formes: cal, cals, cas i can. Cal recordar que aquestes formes es donen quan l’article no es pot apostrofar … Continua llegint «Les contraccions de ‘ca’ i ‘Son’»
En els topònims urbans (carrers, places, vies urbanes, etc.) és admissible tant fer servir la preposició de com elidir-la entre el nom comú (carrer, plaça, avinguda…) i el nom propi. Així, és possible anomenar la plaça d’Espanya o la plaça Espanya, el carrer de Nicolau de Pacs o el carrer Nicolau Pacs, l’avinguda de Joan … Continua llegint «La preposició ‘de’ en topònims urbans»
En català hi ha un grup de verbs que tenen un radical acabat en consonant velar, -g. Són verbs com beure, jeure, caure, moure, etc. Aquests verbs presenten el segment velar en diverses formes del paradigma, com en la primera persona del present d’indicatiu (bec, jec, caic, moc, etc.), en el present de subjuntiu (begui, jegui, caigui, mogui, etc.) en el passat simple (begué, jagué, caigué, mogué), en l’imperfet de subjuntiu (begués) i també en el participi, si fa servir les terminacions regulars ‑ut/‑uda (begut/beguda, jagut/jaguda, caigut/caiguda, mogut/moguda).
L’apòstrof és un signe gràfic, una coma volada (‘), que serveix per indicar l’elisió de les vocals dels articles definit i personal (el, la, en, na), de la preposició de i dels pronoms febles davant de paraules que comencen per vocal, precedida o no de h, o bé, en el cas dels pronoms febles, darrere dels verbs o … Continua llegint «L’apòstrof»
Les sigles són el resultat de l’abreviació de dues paraules o més, principalment, a partir de l’adopció de les lletres inicials de cada mot amb significat lèxic del sintagma. Exemples: Cal destacar algunes particularitats en la formació de certes sigles: Pronúncia 1. Algunes es llegeixen amb els noms de les lletres que el conformen, és a … Continua llegint «Formació de sigles»
Les oracions subordinades de relatiu són les que estan introduïdes per un relatiu, que pot ser un pronom, un adverbi o un determinant. Així, el relatiu desenvolupa tres funcions: per una banda, és el nexe entre l’oració principal i la subordinada; per altra banda, estableix una relació anafòrica amb l’antecedent i, finalment, assumeix una funció … Continua llegint «Subordinades de relatiu amb duplicació pronominal»
Li’l pagaré i Els el donaré o L’hi pagaré i Els hi donaré? Segons la varietat dialectal que parleu, us poden sonar més naturals unes o altres formes. Així, si sou valencians, segurament utilitzeu les primeres, mentre que, si sou de qualsevol altra de les àrees del territori lingüístic català, usau les segones. La realitat … Continua llegint «Combinacions amb el pronom datiu singular/plural de tercera persona»
La concordança de participi és un fenomen sintàctic en què el participi dels temps composts concorda en gènere i nombre amb un argument verbal. Molts de parlants creuen que només està admesa en registres col·loquials i, per això, no la fan servir en registres formals. Tot i patir una important recessió d’ús i ser opcional, … Continua llegint «Concordança de participi»
