L’apòstrof és un signe gràfic, una coma volada (‘), que serveix per indicar l’elisió de les vocals dels articles definit i personal (el, la, en, na), de la preposició de i dels pronoms febles davant de paraules que comencen per vocal, precedida o no de h, o bé, en el cas dels pronoms febles, darrere dels verbs o … Continua llegint «L’apòstrof»
Les sigles són el resultat de l’abreviació de dues paraules o més, principalment, a partir de l’adopció de les lletres inicials de cada mot amb significat lèxic del sintagma. Exemples: Cal destacar algunes particularitats en la formació de certes sigles: Pronúncia 1. Algunes es llegeixen amb els noms de les lletres que el conformen, és a … Continua llegint «Formació de sigles»
Vocal de suport Una vocal de suport és aquella que s’usa per sil·labificar estructures sil·làbiques impossibles o molt marcades, és a dir, per facilitar la pronúncia de certs grups consonàntics. En català, els segments dins la síl·laba segueixen uns criteris de sonicitat: la sonicitat en l’obertura és creixent i en la coda i la frontera … Continua llegint «Vocals de suport i obertures sil·làbiques complexes»
En construccions d’imperatiu o d’infinitiu més clític pronominal, l’accent del radical verbal es pot traslladar cap a la dreta. Aquest tipus de desplaçament és habitual en alguns parlars del nostre domini lingüístic, especialment, de les Illes Balears. Mallorquí i menorquí En construccions d’infinitiu, en mallorquí i menorquí aquest fenomen es dona de manera sistemàtica i … Continua llegint «Desplaçament accentual en construccions d’infinitiu o d’imperatiu més clític pronominal»
Diven(d)res de cen(d)ra. Quan un parlant s’enfronta a un grup consonàntic complex, format per tres o més consonants seguides, tendeix a la simplificació de sons. Per exemple, en algunes zones de parla catalana, com Mallorca, s’omet la d epentètica dels grups –ndr- i –ldr– en el cas d’algunes paraules: cen(d)ra, diven(d)res, ten(d)re, gen(d)re o ten(d)rum. … Continua llegint «Els grups -ndr- i -ldr-»
“El guardaespatlles del batlle” o “el guardaespatles del batle”? En català, hi ha un seguit de paraules que es poden escriure en tots els registres tant amb el grup –tl– com amb el grup –tll–. És el cas de les paraules següents i els seus derivats: ametla/ametlla, batle/batlle, espatla/espatlla, guatla o guàtlera/guatlla, motle o motlo/motlle … Continua llegint «Els grups -tl- i -tll-»
Collir albercocs, aubercocs o ubercocs? A les Balears i en certs parlars nord-occidentals, en un seguit de casos, hi ha la tendència de canviar la ela per una u. Aquest canvi és admissible en els registres col·loquials, però en els registres formals s’ha de fer la ela. Aquest fenomen es dona en paraules de lèxic … Continua llegint «La vocalització de la ela»
Que no us aixequin la *camia! En una sèrie reduïda de mots (acusar, acuseta, camisa, camiseta, enclusa, llosa, rosada, rosegar, rosegó, rosella, etc.) es produeix la caiguda de la essa intervocàlica (*acuar, *cueta, *camia, *camieta, *enclua…). De vegades, el lloc de la essa és ocupat per una v o una u (rovegar, rovada, lloua, rovegó…). … Continua llegint «Caiguda de la essa intervocàlica»
No es diu igual els avis que els savis. A l’hora de parlar, l’única frontera entre les paraules és la pausa. En conseqüència, quan entren en contacte el so final d’una paraula amb el so inicial d’una altra, de vegades es produeixen alguns fenòmens fonètics que els modifiquen. Un d’aquests fenòmens és la sonorització. Quan … Continua llegint «La sonorització»
Fixau-vos en aquest gens complex text per a inexperts. La grafia x, quan no representa el so palatal (de xerrar o planxar, per exemple), de vegades s’ha de pronunciar [gz] (sonor) i de vegades [ks] o [s] (sord). Pronunciació de la x amb el so [ks] Exemples: taxi, asfíxia, complexió, fixar, lèxic, luxe, òxid, sintaxi, … Continua llegint «Els sons [ks] i [gz] amb la grafia x»
