No és un tret propi de cap registre concret, sinó que descriu un tret general
En català els grups que comencen amb la consonant essa seguida d’una altra consonant són pronunciats amb una vocal de suport. Així, paraules com estop o establishment són dites, i en aquest cas escrites, amb aquesta vocal. Això no obstant, algunes paraules conserven la grafia original com striptease, statu quo o spin, o noms propis … Continua llegint «Apostrofació davant essa seguida de consonant»
En els parlars baleàrics els grups -bl– i –gl- es pronuncien amb una geminació de la consonant b o g respectivament quan es troben entre vocals. Així, en mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer es donen aquestes pronúncies: poble [bbl] moble [bbl] segle [ggl] regla [ggl] En aquests parlars, la pronunciació d’aquest grup sense geminació no … Continua llegint «Els grups -bl- i -gl-»
Els quantitatius tan i tant presenten diferències d’ús, principalment, segons el mot que acompanyen. La paraula tan és un adverbi i sempre s’usa davant d’un adjectiu, un altre adverbi o una locució adverbial, com en És tan bo que m’ho menjaria tot, Juga tan bé que dos equips el volen fitxar, No vagis tan de … Continua llegint «‘tan’ / ‘tant’»
El verb ostentar pot significar mostrar o demostrar, com en l’oració Als nou-rics els agrada ostentar o Na Joana ostentava el seu intel·lecte sempre que podia. Ara bé, un dels usos habituals del verb ostentar és també estar en possessió d’un càrrec o títol, com per exemple: En aquests casos, el verb ostentar és sinònim … Continua llegint «‘Ostentar’»
El 2016, amb la publicació de l’Ortografia de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, s’introduïren una sèrie de canvis en els accents diacrítics. L’accent diacrític serveix per establir una distinció entre mots que s’escriuen igual. Principalment, es va reduir el nombre de mots que en duen. Així, actualment, la llengua catalana compta únicament amb … Continua llegint «Els accents diacrítics»
Existeix un tipus de flexió que es considera valorativa, que es caracteritza per no formar mots nous, sinó que afegeix un matís semàntic valoratiu. En català hi ha diverses maneres d’expressar que una cosa és més gran o més petita: es tracta dels sufixos augmentatius i diminutius, respectivament. Els sufixos augmentatius més habituals són: -às … Continua llegint «Augmentatius i diminutius»
El quantificador tot pot funcionar com un pronom. Així, pot aparèixer sol en funció de pronom, en oracions com S’ha espenyat tot o Tot és possible. El mateix quantificador pot aparèixer en referència a un complement directe representat per un pronom de tercera persona: ja sigui el pronom ho o un pronom personal de tercera … Continua llegint «El quantificador ‘tot’ com a pronom»
En menorquí i en alguns parlars mallorquins la iod entre vocals s’elideix. Aquest fet ocorre en mots com deia, feia, veia, que són pronunciats com de[∅]a, fe[∅]a i ve[∅]a, és a dir en qualsevol mot en què una i consonàntica es trobi entre vocals. Compareu-ne les pronunciacions: Cal assenyalar que aquest procés no entén de … Continua llegint «L’elisió de la iod entre vocals»
Tradicionalment, la locució verbal acabar amb tenia dos significats: (1) acordar amb algú alguna cosa, com en El conseller va acabar amb la presidenta de reunir-se en privat o en El fiscal ha acabat amb el jutge una condemna exemplar; i (2) el significat d’acabar una reunió o un acte d’alguna manera, com en L’entrega … Continua llegint «‘Acabar amb’»
El mot ca (reducció de casa) presenta una sèrie de contraccions quan va seguit d’un article masculí, ja sigui l’article determinant comú (el, els), el baleàric (es) o el personal (en). Així, aquest mot pren les formes: cal, cals, cas i can. Cal recordar que aquestes formes es donen quan l’article no es pot apostrofar … Continua llegint «Les contraccions de ‘ca’ i ‘Son’»
