No és un tret propi de cap registre concret, sinó que descriu un tret general
Existeix un tipus de flexió que es considera valorativa, que es caracteritza per no formar mots nous, sinó que afegeix un matís semàntic valoratiu. En català hi ha diverses maneres d’expressar que una cosa és més gran o més petita: es tracta dels sufixos augmentatius i diminutius, respectivament. Els sufixos augmentatius més habituals són: -às … Continua llegint «Augmentatius i diminutius»
El quantificador tot pot funcionar com un pronom. Així, pot aparèixer sol en funció de pronom, en oracions com S’ha espenyat tot o Tot és possible. El mateix quantificador pot aparèixer en referència a un complement directe representat per un pronom de tercera persona: ja sigui el pronom ho o un pronom personal de tercera … Continua llegint «El quantificador ‘tot’ com a pronom»
En menorquí i en alguns parlars mallorquins la iod entre vocals s’elideix. Aquest fet ocorre en mots com deia, feia, veia, que són pronunciats com de[∅]a, fe[∅]a i ve[∅]a, és a dir en qualsevol mot en què una i consonàntica es trobi entre vocals. Compareu-ne les pronunciacions: Cal assenyalar que aquest procés no entén de … Continua llegint «L’elisió de la iod entre vocals»
Tradicionalment, la locució verbal acabar amb tenia dos significats: (1) acordar amb algú alguna cosa, com en El conseller va acabar amb la presidenta de reunir-se en privat o en El fiscal ha acabat amb el jutge una condemna exemplar; i (2) el significat d’acabar una reunió o un acte d’alguna manera, com en L’entrega … Continua llegint «‘Acabar amb’»
El mot ca (reducció de casa) presenta una sèrie de contraccions quan va seguit d’un article masculí, ja sigui l’article determinant comú (el, els), el baleàric (es) o el personal (en). Així, aquest mot pren les formes: cal, cals, cas i can. Cal recordar que aquestes formes es donen quan l’article no es pot apostrofar … Continua llegint «Les contraccions de ‘ca’ i ‘Son’»
En els topònims urbans (carrers, places, vies urbanes, etc.) és admissible tant fer servir la preposició de com elidir-la entre el nom comú (carrer, plaça, avinguda…) i el nom propi. Així, és possible anomenar la plaça d’Espanya o la plaça Espanya, el carrer de Nicolau de Pacs o el carrer Nicolau Pacs, l’avinguda de Joan … Continua llegint «La preposició ‘de’ en topònims urbans»
L’apòstrof és un signe gràfic, una coma volada (‘), que serveix per indicar l’elisió de les vocals dels articles definit i personal (el, la, en, na), de la preposició de i dels pronoms febles davant de paraules que comencen per vocal, precedida o no de h, o bé, en el cas dels pronoms febles, darrere dels verbs o … Continua llegint «L’apòstrof»
Les sigles són el resultat de l’abreviació de dues paraules o més, principalment, a partir de l’adopció de les lletres inicials de cada mot amb significat lèxic del sintagma. Exemples: Cal destacar algunes particularitats en la formació de certes sigles: Pronúncia 1. Algunes es llegeixen amb els noms de les lletres que el conformen, és a … Continua llegint «Formació de sigles»
Les oracions subordinades de relatiu són les que estan introduïdes per un relatiu, que pot ser un pronom, un adverbi o un determinant. Així, el relatiu desenvolupa tres funcions: per una banda, és el nexe entre l’oració principal i la subordinada; per altra banda, estableix una relació anafòrica amb l’antecedent i, finalment, assumeix una funció … Continua llegint «Subordinades de relatiu amb duplicació pronominal»
Vocal de suport Una vocal de suport és aquella que s’usa per sil·labificar estructures sil·làbiques impossibles o molt marcades, és a dir, per facilitar la pronúncia de certs grups consonàntics. En català, els segments dins la síl·laba segueixen uns criteris de sonicitat: la sonicitat en l’obertura és creixent i en la coda i la frontera … Continua llegint «Vocals de suport i obertures sil·làbiques complexes»
