Avui, insistirem {a/en} parlar de preposicions. Quan una subordinada substantiva complementa un verb, un nom o un adjectiu que regeix una preposició àtona, aquesta preposició pot mantenir-se, elidir-se (fenomen que es produeix davant de la conjunció que) o, en el cas de les subordinades d’infinitiu, pot canviar a una altra preposició. Fins a l’any 2016, segons … Continua llegint «Alternança de preposicions davant infinitiu»
En alguns territoris de parla catalana, de vegades es produeix l’addició de es- al començament d’algunes paraules femenines, principalment aquelles que fan referència a objectes formats per dues peces iguals o per noms col·lectius, els quals sempre s’usen en plural. Aquesta addició es deu, sovint, a una aglutinació del nom en qüestió amb l’article precedent … Continua llegint «Addició de ‘es-‘ inicial»
En sabeu gens, res o cap? Algunes llengües romàniques tenen només un o dos mots per fer referència als conceptes que engloben les partícules gens, res o cap. Això, sovint, genera confusió entre els parlants i provoca que aquests mots s’acabin emprant de manera inadequada. Per evitar malentesos, especialment en el llenguatge periodístic, cal conèixer … Continua llegint ««Gens», «res» i «cap»»
En l’oralitat, com a resultat del contacte de vocals àtones entre paraules diferents, quan la segona comença per a, es perd aquesta vocal. Per exemple, al sintagma quatre [a]belles, la a d’abelles no es pronuncia. En conseqüència, alguns parlants interpreten que aquesta paraula no porta a, de manera que l’elisió també es produeix tot i … Continua llegint «Elisió/Addició de «a» inicial»
Mentre no utilitzeu *mentres… Tot sovint, trobam que als textos periodístics s’utilitzen indistintament mentre, mentrestant i mentre que, tot i que s’haurien d’utilitzar a contextos ben diferents. Abans d’entrar en la diferència entre els uns i els altres, voldríem aclarir que les formes *mentres i *mentres que no són adequades en cap cas. MENTRE Mentre … Continua llegint ««Mentre», «Mentrestant» i «Mentre que»»
L’homo, l’home o l’homu? En el bloc del català oriental i, per tant, a les Balears, hi ha la tendència d’assimilar la vocal neutra final de les paraules masculines a la o tònica anterior, de manera que la vocal neutra es pronuncia com una o tancada. Aquesta pronunciació es transforma en [u] a Menorca, Eivissa, Formentera … Continua llegint «Assimilació d’una vocal neutra a una o tònica»
Tot seguit, us *vaig a explicar per què és preferible emprar el futur simple en lloc d’una perífrasi. El verb anar seguit de la preposició a i un infinitiu pot tenir valor d’imminència i en aquest cas es pot fer servir per designar situacions que estaven a punt d’esdevenir-se, però que finalment no van passar, … Continua llegint «Perífrasi anar a + infinitiu amb valor de futur»
A Menorca, Eivissa i Formentera, com a la resta de parlars del català oriental, les o i u àtones es pronuncien [u]. A Mallorca, excepte a la vall de Sóller, es conserva la o àtona sense tancar-la en [u]. De totes maneres, hi ha alguns casos en què sí que es pot fer aquesta neutralització … Continua llegint «Neutralització o/u àtones»
La diferència entre que el Barça sigui campió si guanya el Betis o al Betis és substancial. Com a norma general, el complement directe se situa immediatament després del verb i no va precedit de cap preposició, com podeu veure en aquests exemples: Un home assassina la seva dona a Dos Hermanas, a Sevilla. (no … Continua llegint «El marcatge diferencial d’objecte en català»
En la majoria de parlars orientals, les vocals [e], [ɛ] i [a] esdevenen vocal neutra ([ə]) en posició àtona. La reducció vocàlica s’ha de fer tant als registres formals com als informals. contesta [é] > contesteu [ə] gel [ɛ́] > geleu [ə] casa [á] > caseta [ə] De totes maneres, hi ha un seguit d’excepcions, en … Continua llegint «Manca de neutralització [a], [e] i [ɛ] àtones»
