A Mallorca (excepte a Felanitx i, amb diferències generacionals, a Artà i Capdepera) i tot Eivissa (excepte la vila d’Eivissa) és habitual elidir la vocal final en els mots originalment esdrúixols acabats en -ia. Així, es pronuncia histori per història, besti per bèstia, …
No és acceptable en cap registre ni subdialecte la tendència a pronunciar [a], o un so semblant, en substitució de [ə], propi de determinats sectors urbans de parlars centrals …
En la dicció pròpia dels registres formals, quan el final de la síl·laba consta d’una consonant seguida de s, se sol evitar l’elisió d’elements …
A les lles Balears és tradicional la distinció entre la consonant oclusiva bilabial sonora [b] i la fricativa labiodental sonora [v] …
Els manlleus de l’espanyol amb el so fricatiu velar sord [x] s’han adaptat al català de les següents maneres: 1) Adoptant la fricativa palatoalveolar [ʒ] (la dels mots genètica o detergent); 2) Mantenint el so [x], com en el cas de Rioja, jabugo o rojar (de l’esp. arrojar); o 3) Tradicionalment, substituint-lo pel so …
En gran part dels parlars baleàrics existeix la vocal neutra tònica ([ə]). Aquesta vocal apareix en mots que es pronuncien amb e oberta [ɛ] en central i amb e tancada [e] en nord-occidental i valencià. Es tracta de mots com ara cadena, cera, ple, sec, fred, abella i dels derivats amb el sufix –ès/-es(a) (francès, …
