La idea de finalitat i destinació davant infinitiu provoca tanta incertesa que, tot i que es recomanen unes formes en lloc d’unes altres, en la major part dels casos es pot emprar indistintament per i per a, tant en el registre formal com al registre informal. De totes maneres, tot seguit observarem algunes preferències i recomanacions al registre formal.
A entrades anteriors ja vam introduir la problemàtica entre “per” i “per a”, a més de parlar sobre les situacions en què ambdues preposicions s’empraven amb un valor espacial. Aquest cop ens centrarem en els casos on “per” i “per a” tenen un valor temporal.
En general, la preposició “per” pot introduir un adjunt de lloc, de temps, d’agent o de causa, mentre que la preposició “per a” introdueix relacions que giren entorn de les nocions de límit, destinació i finalitat. De totes maneres, en alguns casos, l’ús d’un o l’altre depèn de la intencionalitat de l’emissor. A l’entrada d’avui ens centrarem en els casos en els quals “per” i “per a” van seguits d’un sintagma nominal amb valor espacial.
Les formes “perquè”, “per què” i “per a què” (amb accent i sense) se solen barrejar als textos, com si fossin intercanviables, car hi ha molta vacil·lació. Un dels consells que es donen sovint al respecte és emprar “per què” (separat) quan es tracta d’una oració interrogativa i “perquè” (junt) quan es tracta d’una oració causal. Això és cert, però es tracta d’una informació incompleta que cal matisar. El que sí que és inamovible és que sempre porta accent. A continuació explicarem quan es fa servir una forma o l’altra.
Els verbs “anar” i “venir” amb un complement format per la preposició “per” i un sintagma nominal adquireixen el significat d'”anar a cercar” o “venir a cercar”. La tendència, en aquests casos, a afegir la preposició “a” davant de “per” és adequada al registre informal, però no al registre formal.
L’ús redundant del pronom “en” amb el verb “haver-hi” no és acceptable ni al registre formal ni al registre informal, ja que produeix la duplicació d’elements.
En català, per expressar de manera impersonal la localització, la llengua disposa del verb existencial “haver-hi”, el qual duu sempre el pronom locatiu “hi” incorporat.
D’acord amb l’ús normatiu, en els contextos formals es recomana que s’eviti la concordança entre el verb “haver-hi” i el sintagma nominal, tant si el verb està en present com si està en qualsevol altre temps. Ara bé, en contextos poc formals, es tolera aquesta concordança.
“Gran” és un adjectiu que es relaciona sobretot amb l’extensió i l’espai, és a dir, que algú o alguna cosa tenen unes mesures considerables que excedeixen les ordinàries, unes mesures relatives a la capacitat, la quantitat, la intensitat, etc. En canvi, “gros” és un adjectiu que es refereix al volum que ocupa un objecte i a la seva mida.
En català, els numerals ordinals i cardinals presenten una flexió diferent. Els ordinals són variables, mentre que els cardinals no tenen flexió de gènere. En són l’excepció “un” (o “una”, sense plural), “dos” (o “dues”) i “cent”, que té les formes de plural “cents” i “centes”, per al masculí i el femení, respectivament
