Encara us fa por (de) no utilitzar bé les preposicions? A l’entrada anterior vam parlar sobre l’alternança de preposicions davant d’infinitiu en els casos en què aquest infinitiu fa de complement preposicional regit. En aquesta fitxa, però, parlarem de tres funcions sintàctiques que, si bé habitualment no exigeixen preposicions, quan es realitzen amb una subordinada … Continua llegint ««De» davant subjecte o complement directe»
Avui, insistirem {a/en} parlar de preposicions. Quan una subordinada substantiva complementa un verb, un nom o un adjectiu que regeix una preposició àtona, aquesta preposició pot mantenir-se, elidir-se (fenomen que es produeix davant de la conjunció que) o, en el cas de les subordinades d’infinitiu, pot canviar a una altra preposició. Fins a l’any 2016, segons … Continua llegint «Alternança de preposicions davant infinitiu»
En alguns territoris de parla catalana, de vegades es produeix l’addició de es- al començament d’algunes paraules femenines, principalment aquelles que fan referència a objectes formats per dues peces iguals o per noms col·lectius, els quals sempre s’usen en plural. Aquesta addició es deu, sovint, a una aglutinació del nom en qüestió amb l’article precedent … Continua llegint «Addició de ‘es-‘ inicial»
En sabeu gens, res o cap? Algunes llengües romàniques tenen només un o dos mots per fer referència als conceptes que engloben les partícules gens, res o cap. Això, sovint, genera confusió entre els parlants i provoca que aquests mots s’acabin emprant de manera inadequada. Per evitar malentesos, especialment en el llenguatge periodístic, cal conèixer … Continua llegint ««Gens», «res» i «cap»»
En l’oralitat, com a resultat del contacte de vocals àtones entre paraules diferents, quan la segona comença per a, es perd aquesta vocal. Per exemple, al sintagma quatre [a]belles, la a d’abelles no es pronuncia. En conseqüència, alguns parlants interpreten que aquesta paraula no porta a, de manera que l’elisió també es produeix tot i … Continua llegint «Elisió/Addició de «a» inicial»
Mentre no utilitzeu *mentres… Tot sovint, trobam que als textos periodístics s’utilitzen indistintament mentre, mentrestant i mentre que, tot i que s’haurien d’utilitzar a contextos ben diferents. Abans d’entrar en la diferència entre els uns i els altres, voldríem aclarir que les formes *mentres i *mentres que no són adequades en cap cas. MENTRE Mentre … Continua llegint ««Mentre», «Mentrestant» i «Mentre que»»
L’homo, l’home o l’homu? En el bloc del català oriental i, per tant, a les Balears, hi ha la tendència d’assimilar la vocal neutra final de les paraules masculines a la o tònica anterior, de manera que la vocal neutra es pronuncia com una o tancada. Aquesta pronunciació es transforma en [u] a Menorca, Eivissa, Formentera … Continua llegint «Assimilació d’una vocal neutra a una o tònica»
Tot seguit, us *vaig a explicar per què és preferible emprar el futur simple en lloc d’una perífrasi. El verb anar seguit de la preposició a i un infinitiu pot tenir valor d’imminència i en aquest cas es pot fer servir per designar situacions que estaven a punt d’esdevenir-se, però que finalment no van passar, … Continua llegint «Perífrasi anar a + infinitiu amb valor de futur»
A Menorca, Eivissa i Formentera, com a la resta de parlars del català oriental, les o i u àtones es pronuncien [u]. A Mallorca, excepte a la vall de Sóller, es conserva la o àtona sense tancar-la en [u]. De totes maneres, hi ha alguns casos en què sí que es pot fer aquesta neutralització … Continua llegint «Neutralització o/u àtones»
La diferència entre que el Barça sigui campió si guanya el Betis o al Betis és substancial. Com a norma general, el complement directe se situa immediatament després del verb i no va precedit de cap preposició, com podeu veure en aquests exemples: Un home assassina la seva dona a Dos Hermanas, a Sevilla. (no … Continua llegint «El marcatge diferencial d’objecte en català»
