Variació funcional: ús general

No és un tret propi de cap registre concret, sinó que descriu un tret general

Diferència entre «perquè», «per què» i «per a què»

Les formes “perquè”, “per què” i “per a què” (amb accent i sense) se solen barrejar als textos, com si fossin intercanviables, car hi ha molta vacil·lació. Un dels consells que es donen sovint al respecte és emprar “per què” (separat) quan es tracta d’una oració interrogativa i “perquè” (junt) quan es tracta d’una oració causal. Això és cert, però es tracta d’una informació incompleta que cal matisar. El que sí que és inamovible és que sempre porta accent. A continuació explicarem quan es fa servir una forma o l’altra.

El verb «haver» i el pronom «hi»

En català, per expressar de manera impersonal la localització, la llengua disposa del verb existencial “haver-hi”, el qual duu sempre el pronom locatiu “hi” incorporat.

Diferència entre «gran» i «gros»

“Gran” és un adjectiu que es relaciona sobretot amb l’extensió i l’espai, és a dir, que algú o alguna cosa tenen unes mesures considerables que excedeixen les ordinàries, unes mesures relatives a la capacitat, la quantitat, la intensitat, etc. En canvi, “gros” és un adjectiu que es refereix al volum que ocupa un objecte i a la seva mida.

La diferència entre els verbs «sentir» i «escoltar»

“Sentir” significa percebre un so, és a dir, que és un fet involuntari conseqüència de tenir orelles. Es pot sentir un crit, un soroll, un cop de porta, unes paraules, música de fons, etc. En canvi, “escoltar” és una acció voluntària que significa parar atenció

Diferències d’ús entre els verbs «ser» i «estar»

Sovint, els verbs “ser” i “estar” s’usen indistintament, principalment per influència del castellà, però tant al discurs formal com al discurs informal cal que recuperin el seu ús genuí. Aquí podeu trobar els principals casos on trobam conflicte i algunes indicacions respecte a quan emprar un verb o l’altre.

Ús de «propi» i «mateix»

“Propi” (i els seus derivats) no s’ha d’usar mai per indicar d’una manera emfàtica que es tracta precisament de la cosa que s’anomena i no d’una altra, és a dir, d’emfatitzar la identitat d’algú.

Les perífrasis d’obligació: «haver de»

En català, per indicar una obligació, una necessitat o una conveniència que s’ha de complir, es poden fer servir diverses construccions, però és freqüent l’ús d’algunes formes que no són normatives. Tot seguit us presentem exemples de les perífrasis verbals que cal evitar i les equivalències en català normatiu.

Concordança de l’adjectiu

El gènere no és inherent a l’adjectiu, sinó que té una relació de concordança amb el nom (que sí que és inherentment masculí o femení): ordinadors portàtils, enciclopèdies obsoletes. D’altra banda, cal recordar el gènere d’alguns noms, que sovint es fan concordar incorrectament per influència forana …