No és un tret propi de cap registre concret, sinó que descriu un tret general
A entrades anteriors vàrem parlar sobre les principals convencions i la normativa de les abreviatures. Vam indicar que la majoria d’abreviatures es poden escriure en minúscula o en majúscula, d’acord amb la grafia que correspongués a la paraula abreujada, però com és freqüent l’ús d’antropònims als mitjans i de fórmules de tractament, ens agradaria fer-ne un incís.
Avui us parlarem de símbols, que són lletres o signes que serveixen per representar un concepte. Cal tenir en compte que són estandarditzats internacionalment i, per tant, s’escriuen de la mateixa manera en totes les llengües. Són d’ús freqüent a textos informatius, ja que ajuden a exposar la informació de forma més visual i clara. Tot i … Continua llegint «Els símbols»
En principi, s’escriuen en majúscula els noms d’astres en general; en els casos en què la denominació inclou el nom genèric de l’astre, aquest va en minúscula. En contextos astronòmics, Lluna, Sol i Terra s’escriuen amb majúscula, atès que ens referim a aquests elements com a noms designatius i propis. En canvi, utilitzam la minúscula en contextos no astronòmics, quan s’usa en sentit genèric i metafòric o quan s’esmenten les fases de lluna o els eclipsis.
Durant un temps hi va haver molts dubtes pel que fa a la correcció de les expressions “degut a” i “donat que”, ja que es consideraven calcs inadmissibles del castellà, de manera que no es podien emprar al registre formal i es recomanava substituir-les per “atès que”, “vist que”, “ja que” o “com que”. Finalment, a l’edició de la Gramàtica de la llengua catalana l’any 2016 ambdues van ser acceptades amb valor causal i són normatives a tots els registres.
La idea de finalitat i destinació davant infinitiu provoca tanta incertesa que, tot i que es recomanen unes formes en lloc d’unes altres, en la major part dels casos es pot emprar indistintament per i per a, tant en el registre formal com al registre informal. De totes maneres, tot seguit observarem algunes preferències i recomanacions al registre formal.
A entrades anteriors ja vam introduir la problemàtica entre “per” i “per a”, a més de parlar sobre les situacions en què ambdues preposicions s’empraven amb un valor espacial. Aquest cop ens centrarem en els casos on “per” i “per a” tenen un valor temporal.
En general, la preposició “per” pot introduir un adjunt de lloc, de temps, d’agent o de causa, mentre que la preposició “per a” introdueix relacions que giren entorn de les nocions de límit, destinació i finalitat. De totes maneres, en alguns casos, l’ús d’un o l’altre depèn de la intencionalitat de l’emissor. A l’entrada d’avui ens centrarem en els casos en els quals “per” i “per a” van seguits d’un sintagma nominal amb valor espacial.
Les formes “perquè”, “per què” i “per a què” (amb accent i sense) se solen barrejar als textos, com si fossin intercanviables, car hi ha molta vacil·lació. Un dels consells que es donen sovint al respecte és emprar “per què” (separat) quan es tracta d’una oració interrogativa i “perquè” (junt) quan es tracta d’una oració causal. Això és cert, però es tracta d’una informació incompleta que cal matisar. El que sí que és inamovible és que sempre porta accent. A continuació explicarem quan es fa servir una forma o l’altra.
En català, per expressar de manera impersonal la localització, la llengua disposa del verb existencial “haver-hi”, el qual duu sempre el pronom locatiu “hi” incorporat.
“Gran” és un adjectiu que es relaciona sobretot amb l’extensió i l’espai, és a dir, que algú o alguna cosa tenen unes mesures considerables que excedeixen les ordinàries, unes mesures relatives a la capacitat, la quantitat, la intensitat, etc. En canvi, “gros” és un adjectiu que es refereix al volum que ocupa un objecte i a la seva mida.
