No és un tret propi de cap registre concret, sinó que descriu un tret general
A les Illes Balears, la major part dels verbs tenen desinència zero a la 1a persona del present d’indicatiu (jo, com a dona, no call), a diferència del rossellonès (jo com a dona, no calli), del català oriental central i nord-occidental (jo com a dona, no callo, que es pronuncia jo com a dona, no … Continua llegint «Primera persona del singular del present d’indicatiu»
A una de les entrades anteriors vam explicar la diferència d’ús entre quan i quant. Avui, voldríem aprofundir en el tema i esmentar un seguit de locucions i expressions que contenen quan o quant i que solen confondre els parlants. QUANT A L’expressió quant a es fa servir per acotar el tema sobre el qual … Continua llegint «Expressions amb «quan» i «quant»»
Quan quant? Hi ha certa confusió entre els parlants a l’hora d’escriure quan i quant, en part, perquè a la major part del territori de parla catalana aquestes formes no es distingeixen fonèticament en la llengua parlada. Ambdues són correctes, però no intercanviables: fer-ne servir una o una altra depèn del significat. Per una banda, quan és … Continua llegint «Quan i quant»
“El guardaespatlles del batlle” o “el guardaespatles del batle”? En català, hi ha un seguit de paraules que es poden escriure en tots els registres tant amb el grup –tl– com amb el grup –tll–. És el cas de les paraules següents i els seus derivats: ametla/ametlla, batle/batlle, espatla/espatlla, guatla o guàtlera/guatlla, motle o motlo/motlle … Continua llegint «Els grups -tl- i -tll-»
Deu ser propi del català o *serà un castellanisme? Per expressar la noció de probabilitat, suposició o incertesa, el recurs més habitual en català és la perífrasi deure + infinitiu, en present o passat, segons la situació. Compte, perquè no és admissible l’ús de la preposició de entre el verb auxiliar i l’infinitiu. Quan va … Continua llegint «Deure + infinitiu»
Compte amb la solitud de l’infinitiu Sovint, per introduir una frase en què es dona alguna informació, es fa servir un infinitiu independent (amb verbs com dir, remarcar, assenyalar, indicar, afegir, recordar, destacar, consignar, repetir, comentar, advertir, etc.). En català, no és adequat en cap registre fer servir l’infinitiu directament, sense cap altre verb davant, … Continua llegint «L’infinitiu independent»
No es diu igual els avis que els savis. A l’hora de parlar, l’única frontera entre les paraules és la pausa. En conseqüència, quan entren en contacte el so final d’una paraula amb el so inicial d’una altra, de vegades es produeixen alguns fenòmens fonètics que els modifiquen. Un d’aquests fenòmens és la sonorització. Quan … Continua llegint «La sonorització»
Com ja hem explicat a altres fitxes lingüístiques, el guionet (-) és un signe gràfic que es representa amb un guió curt, més petit que la meitat del guió que s’usa en els incisos, les enumeracions i els diàlegs. Es pot utilitzar per crear mots compostos (tot i que la majoria s’escriuen com un sol … Continua llegint «El guionet i els prefixos»
El guionet (-) és un signe gràfic que es representa amb un guió curt, més petit que la meitat del guió que s’usa en els incisos, les enumeracions i els diàlegs. Entre els usos habituals del guionet (separar mots a final de ratlla, enllaçar verbs amb pronoms febles i enllaçar, en els numerals, les desenes … Continua llegint «El guionet i els mots compostos»
Amb relació als vostres dubtes i en relació amb el vostre interès per la llengua… Atès que en certs parlars les preposicions amb i en es pronuncien igual, convé parar esment a l’ús d’algunes locucions com amb relació a i en relació amb. Ambdues són adequades i es poden emprar indistintament per delimitar el tema … Continua llegint «“Amb relació a” i “En relació amb”»
