No és un tret propi de cap registre concret, sinó que descriu un tret general
Com ja hem comentat altres vegades, l’estàndard català és polimòrfic, és a dir, accepta com a normatives formes pròpies de tots els territoris. Precisament, a la conjugació verbal és on trobam més diversitat, tot i que, a causa dels prejudicis, la tendència general és considerar només normatives les formes del català central. És recomanable que, … Continua llegint «Formes normatives de l’imperfet de subjuntiu»
Com ja hem comentat altres vegades, l’estàndard català és polimòrfic, és a dir, accepta com a normatives formes pròpies de tots els territoris. Precisament, a la conjugació verbal és on trobam més diversitat, tot i que, a causa dels prejudicis i de la inseguretat lingüística, hi ha certa tendència a considerar normatives només les formes … Continua llegint «Formes normatives del perfet de subjuntiu»
El subjuntiu s’utilitza per expressar desitjos, possibilitats, incerteses o condicions hipotètiques. És un mode que apareix, majoritàriament, en oracions subordinades darrere d’una conjunció com que o quan, tot i que també es pot fer servir amb expressions que indiquen un desig. Present de subjuntiu El present de subjuntiu expressa fets hipotètics en el present o … Continua llegint «L’ús del subjuntiu»
La normativa catalana, com sabem, és polimòrfica i admet diverses possibilitats per a un mateix fenomen, especialment en relació amb la morfologia verbal. En aquest sentit, en els verbs de la 1a conjugació, són normatives tant les terminacions -am i –au (lluitam, lluitau) com –em i –eu (lluitem, lluiteu). En el cas de les Balears, … Continua llegint «Altres qüestions del present d’indicatiu»
A les Illes Balears, la major part dels verbs tenen desinència zero a la 1a persona del present d’indicatiu (jo, com a dona, no call), a diferència del rossellonès (jo com a dona, no calli), del català oriental central i nord-occidental (jo com a dona, no callo, que es pronuncia jo com a dona, no … Continua llegint «Primera persona del singular del present d’indicatiu»
A una de les entrades anteriors vam explicar la diferència d’ús entre quan i quant. Avui, voldríem aprofundir en el tema i esmentar un seguit de locucions i expressions que contenen quan o quant i que solen confondre els parlants. QUANT A L’expressió quant a es fa servir per acotar el tema sobre el qual … Continua llegint «Expressions amb «quan» i «quant»»
Quan quant? Hi ha certa confusió entre els parlants a l’hora d’escriure quan i quant, en part, perquè a la major part del territori de parla catalana aquestes formes no es distingeixen fonèticament en la llengua parlada. Ambdues són correctes, però no intercanviables: fer-ne servir una o una altra depèn del significat. Per una banda, quan és … Continua llegint «Quan i quant»
“El guardaespatlles del batlle” o “el guardaespatles del batle”? En català, hi ha un seguit de paraules que es poden escriure en tots els registres tant amb el grup –tl– com amb el grup –tll–. És el cas de les paraules següents i els seus derivats: ametla/ametlla, batle/batlle, espatla/espatlla, guatla o guàtlera/guatlla, motle o motlo/motlle … Continua llegint «Els grups -tl- i -tll-»
Deu ser propi del català o *serà un castellanisme? Per expressar la noció de probabilitat, suposició o incertesa, el recurs més habitual en català és la perífrasi deure + infinitiu, en present o passat, segons la situació. Compte, perquè no és admissible l’ús de la preposició de entre el verb auxiliar i l’infinitiu. Quan va … Continua llegint «Deure + infinitiu»
Compte amb la solitud de l’infinitiu Sovint, per introduir una frase en què es dona alguna informació, es fa servir un infinitiu independent (amb verbs com dir, remarcar, assenyalar, indicar, afegir, recordar, destacar, consignar, repetir, comentar, advertir, etc.). En català, no és adequat en cap registre fer servir l’infinitiu directament, sense cap altre verb davant, … Continua llegint «L’infinitiu independent»
