No és un tret propi de cap registre concret, sinó que descriu un tret general
Se t’ha caigut el llapis i ara ja me call. Un verb pronominal és un verb que té un pronom inherent que concorda amb el subjecte, però que no té una funció sintàctica pròpiament dita. Així, el pronom, en lloc de tenir una funció de complement, forma part del verb i en pot fer variar … Continua llegint «Falsos pronominals»
Li’l pagaré i Els el donaré o L’hi pagaré i Els hi donaré? Segons la varietat dialectal que parleu, us poden sonar més naturals unes o altres formes. Així, si sou valencians, segurament utilitzeu les primeres, mentre que, si sou de qualsevol altra de les àrees del territori lingüístic català, usau les segones. La realitat … Continua llegint «Combinacions amb el pronom datiu singular/plural de tercera persona»
La concordança de participi és un fenomen sintàctic en què el participi dels temps composts concorda en gènere i nombre amb un argument verbal. Molts de parlants creuen que només està admesa en registres col·loquials i, per això, no la fan servir en registres formals. Tot i patir una important recessió d’ús i ser opcional, … Continua llegint «Concordança de participi»
Quan hem d’elegir quina preposició utilitzar a l’hora d’introduir un complement amb valor locatiu, cal que parem esment en el tipus de localització a què ens referim, si és estàtica o dinàmica, i al tipus d’element que les precedeix. Així, de manera general, en i a s’accepten indistintament, tot i que hi ha situacions en … Continua llegint «Usos de “a” o “en” amb valor locatiu»
Si no coneixem l’ús de les conjuncions, no escriurem bé. No demostrarem un domini de la normativa, sinó que quedarem malament. La confusió de sinó i si no és freqüent perquè la pronúncia és la mateixa. L’ús indiscriminat d’ambdues formes no és correcte, ja que tenen significats diferents: mentre que sinó és una conjunció adversativa, … Continua llegint «Si no / sinó»
Com ja hem comentat altres vegades, l’estàndard català és polimòrfic, és a dir, accepta com a normatives formes pròpies de tots els territoris. Precisament, a la conjugació verbal és on trobam més diversitat, tot i que, a causa dels prejudicis, la tendència general és considerar només normatives les formes del català central. És recomanable que, als mitjans … Continua llegint «Formes normatives del present de subjuntiu»
Com ja hem comentat altres vegades, l’estàndard català és polimòrfic, és a dir, accepta com a normatives formes pròpies de tots els territoris. Precisament, a la conjugació verbal és on trobam més diversitat, tot i que, a causa dels prejudicis, la tendència general és considerar només normatives les formes del català central. És recomanable que, … Continua llegint «Formes normatives de l’imperfet de subjuntiu»
Com ja hem comentat altres vegades, l’estàndard català és polimòrfic, és a dir, accepta com a normatives formes pròpies de tots els territoris. Precisament, a la conjugació verbal és on trobam més diversitat, tot i que, a causa dels prejudicis i de la inseguretat lingüística, hi ha certa tendència a considerar normatives només les formes … Continua llegint «Formes normatives del perfet de subjuntiu»
El subjuntiu s’utilitza per expressar desitjos, possibilitats, incerteses o condicions hipotètiques. És un mode que apareix, majoritàriament, en oracions subordinades darrere d’una conjunció com que o quan, tot i que també es pot fer servir amb expressions que indiquen un desig. Present de subjuntiu El present de subjuntiu expressa fets hipotètics en el present o … Continua llegint «L’ús del subjuntiu»
La normativa catalana, com sabem, és polimòrfica i admet diverses possibilitats per a un mateix fenomen, especialment en relació amb la morfologia verbal. En aquest sentit, en els verbs de la 1a conjugació, són normatives tant les terminacions -am i –au (lluitam, lluitau) com –em i –eu (lluitem, lluiteu). En el cas de les Balears, … Continua llegint «Altres qüestions del present d’indicatiu»
