Les oracions subordinades de relatiu són les que estan introduïdes per un relatiu, que pot ser un pronom, un adverbi o un determinant. Així, el relatiu desenvolupa tres funcions: per una banda, és el nexe entre l’oració principal i la subordinada; per altra banda, estableix una relació anafòrica amb l’antecedent i, finalment, assumeix una funció sintàctica dins de l’oració de relatiu (subjecte, complement, atribut o adjunt). Això fa que, en principi, els relatius no puguin aparèixer juntament amb altres elements anafòrics que complesquin la mateixa funció sintàctica. Ara bé, hi ha casos en què un relatiu i un pronom feble o possessiu comparteixen les mateixes funcions.
Relatives analítiques
Les relatives analítiques són oracions en què, per una banda, el relatiu que només fa la funció de nexe i, per altra banda, el pronom feble (o possessiu) realitza les funcions sintàctiques i anafòriques pròpies de l’oració de relatiu.
És un amic que no li confiaria un secret: en aquest cas que només funciona com a nexe i el pronom li fa de CI.
És un amic a qui no confiaria un secret: en canvi, en aquesta oració el relatiu a qui assumeix les funcions de nexe i de CI.
Aquest tipus de duplicació només és admissible en registres col·loquials.
Relatives pleonàstiques
Les oracions de relatiu pleonàstiques són aquelles en què un relatiu, diferent de que o un adverbi relatiu, assumeix la funció de nexe i de relació anafòrica amb l’antecedent. En aquests casos, la duplicació pronominal no és necessària i no és normativa en registres formals:
*Els lladres varen trobar el calaix on la mare hi guardava les joies: en aquest cas, cal elidir el pronom hi perquè la funció d’adjunt locatiu ja la desenvolupa el relatiu on.
Aquest tipus de duplicacions són molt més freqüents en oracions amb estructures complexes.
Relatives amb duplicació aparent
Finalment, les relatives amb duplicació aparent són oracions en què, encara que ho pugui semblar, el relatiu i el pronom feble no són pleonàstics (no fan ben bé la mateixa funció). Aquestes oracions sempre són normatives. En podem distingir de tres tipus:
1. Oracions en què apareix un verb amb el pronom hi o en lexicalitzats, com ara haver-hi o anar-se’n:
És un museu on hi ha molts quadres impressionistes
En aquest cas no hi ha duplicació perquè hi no fa la funció locativa, sinó que forma part del mateix verb haver-hi.
2. Oracions en què el pronom de datiu acompanya un verb psicològic (agradar, interessar, repugnar, entre d’altres) i l’elisió del datiu pot donar lloc a estructures forçades:
Entrevistarem l’autora, a la qual sembla que li agrada molt parlar del vincle entre el dol, l’amor i el desig.
3. Oracions amb construccions partitives que contenen de seguit del relatiu el qual i el pronom en.
Al banquet de noces hi havia sis plats principals, dels quals només me’n vaig poder acabar tres.
Bibliografia de referència:
Institut d’Estudis Catalans (2016). Gramàtica de la llengua catalana (GIEC). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. [En línia]