La vocalització de la ela

Variació geogràfica: baleàric, eivissenc, formenterenc, mallorquí, i menorquí
Variació funcional: propi del col·loquial i registres informals
Etiquetes prescriptives: acceptable
Categories: fonètica i prosòdia

Collir albercocs, aubercocs o ubercocs?

A les Balears i en certs parlars nord-occidentals, en un seguit de casos, hi ha la tendència de canviar la ela per una u. Aquest canvi és admissible en els registres col·loquials, però en els registres formals s’ha de fer la ela.

Aquest fenomen es dona en paraules de lèxic comú (alba > auba, selva > seuva, alfals > aufals, balma > bauma, escalfar > escaufar, espelma espeuma, falç > fauç, palma > pauma, palpar > paupar, salpar > saupar, almoina > aumoina, alberg > auberg...) i ha evolucionat en alguns casos fins al punt d’emmudir la u (aljub > ajub, culpa > cupa, polpa > popa…) o la vocal en contacte amb aquesta u (albercoc > ubercoc, alfabeguera > ufabeguera, albergínia > ubergínia, alzina > uzina…).

El fenomen de la vocalització de la ela també passa amb topònims formats amb l’article àrab al- (Alfàbia > Aufàbia, Albarca > Aubarca, Alcanada > Aucanada, s’Alqueria > s’Auqueria…), excepte si tradicionalment han tingut més presència escrita, com és el cas d’Alcúdia o Algaida.

La vocalització de la ela és el motiu pel qual a Pollença fan servir la u en lloc de l’article determinat masculí el (el cotxe > u cotxe), una característica dialectal que només s’ha d’emprar en els registres informals.

Bibliografia de referència:

Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica (1999). Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana I. Fonètica. Institut d’Estudis Catalans: Barcelona [En línia]

Bibliografia complementària: