La iodització i el ieisme

Intentarem parlar d’alls i ulls sense que tot siguin ais i uis.

La iodització és un fenomen fonètic propi d’alguns parlars del català oriental (especialment el baleàric) que consisteix a pronunciar amb semivocal [j] (i no amb lateral palatal [ʎ]) certs mots patrimonials que han evolucionat dels grups llatins C’L, G’L, LE, LI (amb i consonàntica), uns grups que mai no apareixen a principi de paraula. Aquest fenomen és acceptable en els parlars en què és propi, llevat dels registres formals, en els quals convé adoptar la pronúncia amb lateral palatal. És per això que en registres formals cal pronunciar amb el mateix so de llum les paraules abella, agulla, all, barallar, cella, collir, consell, cullera, despullar, fill, fulla, genoll, mirall, orella, ovella, palla, parell, rialla, tallar, tovallola, treball, ull, vell, vermell o vull, entre d’altres, però, en registres informals, és perfectament admissible articular aquestes paraules amb la semivocal [j] (que en alguns parlars pot caure).

El que no és admissible en cap registre és el ieisme, és a dir, la pronunciació generalitzada de la ll amb aquesta semivocal [j]. No és recomanable dir *iàgrima per llàgrima, *poiastre per pollastre, *coi per coll, *Maiorca per Mallorca, *gai per gall, *medaia per medalla, *get per llet o *joc per *lloc.