Elisió/Addició de «a» inicial

En l’oralitat, com a resultat del contacte de vocals àtones entre paraules diferents, quan la segona comença per a, es perd aquesta vocal. Per exemple, al sintagma quatre [a]belles, la a d’abelles no es pronuncia. En conseqüència, alguns parlants interpreten que aquesta paraula no porta a, de manera que l’elisió també es produeix tot i que la paraula precedent no acabi en vocal. Així al sintagma moltes [a]belles, molts parlants tampoc articulen la a. Altres paraules on es produeix aquest fenomen són abril, agost, agulla, ametla, anar (i derivats), arruga, apagar (i derivats), alguns derivats del verb haver, avellana, acabar (i derivats), acostar (i derivats), agafar (i derivats), arreglar (i derivats), etc.

Aquest fenomen, que succeeix a gran part del domini lingüístic (incloses les Balears), és propi dels registres informals i no és adequat als registres formals.

També hi ha casos en què els parlants afegeixen una a inicial a paraules que no en porten, sinó que comencen per consonant, perquè interpreten que, si en el cas anterior s’ha elidit una a que realment existeix, aquí ha passat el mateix. És el cas de *apreparar o *assoll. En aquests casos, l’addició només és admissible en els registres informals, però amb altres paraules el fenomen és tan general a tots els parlars que també és admissible en els registres formals. És el que passa en casos com anou/nou, aglà/gla, allau/llau o arrel/rel.

Una altra situació on s’afegeix a a inici de paraula, tot i que només és acceptable als registres informals, és quan en algunes paraules començades per o, aquesta vocal es tanca en u. Així tendríem *auvella per ovella, *aulor per olor, *aubert per obert o *aufegar per ofegar.