Augmentatius i diminutius

Existeix un tipus de flexió que es considera valorativa, que es caracteritza per no formar mots nous, sinó que afegeix un matís semàntic valoratiu. En català hi ha diverses maneres d’expressar que una cosa és més gran o més petita: es tracta dels sufixos augmentatius i diminutius, respectivament. Els sufixos augmentatius més habituals són: -às / -assa (al·lotàs, al·lotassa), -ot / -ota (ninot, ninota), -arro / -arra (cotxarro, paretarra) i ‑íssim / ‑issima (finíssim, finíssima); mentre que els diminutius més comuns són: et / -eta (al·lotet, al·loteta) i -ó / -ona (petitó, petitona). Aquests sufixos forment part de la riquesa morfològica de la llengua i es poden usar en substitució de les construccions formades amb els adjectius gran i petit, com pot ser: un cotxe gran o un cotxot, una casa petita o una caseta, per exemple. Aquests sufixos se solen fer servir amb bases nominals (substantius i adjectius), però també és possible usar-los amb adverbis o certes preposicions (lluny- llunyíssim, ràpid – rapidet, a prop – a propet). A més d’aquests sufixos diminutius, que són els més habituals, trobam els sufixos -í / -ina (caragolí, boirina), -ol / -ola (estanyol, bestiola), -el·lo / -el·la (petitel·lo, petitel·la), –eu / -eua (animaleu), –iu / iua (polsiu, camiua), entre d’altres.

Entre els sufixos augmentatius, s’hi troben els sufixos superlatius, que expressen l’element màxim d’una comparació (boníssim, facilíssim, etc.). El sufix superlatiu més habitual és –íssim / –íssima, però en alguns mots s’usa el superlatiu d’origen culte –èrrim / –èrrima (paupèrrim, misèrrim, acèrrim, etc.).