Vocal de suport Una vocal de suport és aquella que s’usa per sil·labificar estructures sil·làbiques impossibles o molt marcades, és a dir, per facilitar la pronúncia de certs grups consonàntics. En català, els segments dins la síl·laba segueixen uns criteris de sonicitat: la sonicitat en l’obertura és creixent i en la coda i la frontera … Continua llegint «Vocals de suport i obertures sil·làbiques complexes»
Li’l pagaré i Els el donaré o L’hi pagaré i Els hi donaré? Segons la varietat dialectal que parleu, us poden sonar més naturals unes o altres formes. Així, si sou valencians, segurament utilitzeu les primeres, mentre que, si sou de qualsevol altra de les àrees del territori lingüístic català, usau les segones. La realitat … Continua llegint «Combinacions amb el pronom datiu singular/plural de tercera persona»
La concordança de participi és un fenomen sintàctic en què el participi dels temps composts concorda en gènere i nombre amb un argument verbal. Molts de parlants creuen que només està admesa en registres col·loquials i, per això, no la fan servir en registres formals. Tot i patir una important recessió d’ús i ser opcional, … Continua llegint «Concordança de participi»
Quan hem d’elegir quina preposició utilitzar a l’hora d’introduir un complement amb valor locatiu, cal que parem esment en el tipus de localització a què ens referim, si és estàtica o dinàmica, i al tipus d’element que les precedeix. Així, de manera general, en i a s’accepten indistintament, tot i que hi ha situacions en … Continua llegint «Usos de “a” o “en” amb valor locatiu»
Si no coneixem l’ús de les conjuncions, no escriurem bé. No demostrarem un domini de la normativa, sinó que quedarem malament. La confusió de sinó i si no és freqüent perquè la pronúncia és la mateixa. L’ús indiscriminat d’ambdues formes no és correcte, ja que tenen significats diferents: mentre que sinó és una conjunció adversativa, … Continua llegint «Si no / sinó»
El subjuntiu s’utilitza per expressar desitjos, possibilitats, incerteses o condicions hipotètiques. És un mode que apareix, majoritàriament, en oracions subordinades darrere d’una conjunció com que o quan, tot i que també es pot fer servir amb expressions que indiquen un desig. Present de subjuntiu El present de subjuntiu expressa fets hipotètics en el present o … Continua llegint «L’ús del subjuntiu»
A una de les entrades anteriors vam explicar la diferència d’ús entre quan i quant. Avui, voldríem aprofundir en el tema i esmentar un seguit de locucions i expressions que contenen quan o quant i que solen confondre els parlants. QUANT A L’expressió quant a es fa servir per acotar el tema sobre el qual … Continua llegint «Expressions amb «quan» i «quant»»
Quan quant? Hi ha certa confusió entre els parlants a l’hora d’escriure quan i quant, en part, perquè a la major part del territori de parla catalana aquestes formes no es distingeixen fonèticament en la llengua parlada. Ambdues són correctes, però no intercanviables: fer-ne servir una o una altra depèn del significat. Per una banda, quan és … Continua llegint «Quan i quant»
Deu ser propi del català o *serà un castellanisme? Per expressar la noció de probabilitat, suposició o incertesa, el recurs més habitual en català és la perífrasi deure + infinitiu, en present o passat, segons la situació. Compte, perquè no és admissible l’ús de la preposició de entre el verb auxiliar i l’infinitiu. Quan va … Continua llegint «Deure + infinitiu»
Compte amb la solitud de l’infinitiu Sovint, per introduir una frase en què es dona alguna informació, es fa servir un infinitiu independent (amb verbs com dir, remarcar, assenyalar, indicar, afegir, recordar, destacar, consignar, repetir, comentar, advertir, etc.). En català, no és adequat en cap registre fer servir l’infinitiu directament, sense cap altre verb davant, … Continua llegint «L’infinitiu independent»
