A entrades anteriors ja vam introduir la problemàtica entre “per” i “per a”, a més de parlar sobre les situacions en què ambdues preposicions s’empraven amb un valor espacial. Aquest cop ens centrarem en els casos on “per” i “per a” tenen un valor temporal.
En general, la preposició “per” pot introduir un adjunt de lloc, de temps, d’agent o de causa, mentre que la preposició “per a” introdueix relacions que giren entorn de les nocions de límit, destinació i finalitat. De totes maneres, en alguns casos, l’ús d’un o l’altre depèn de la intencionalitat de l’emissor. A l’entrada d’avui ens centrarem en els casos en els quals “per” i “per a” van seguits d’un sintagma nominal amb valor espacial.
Les formes “perquè”, “per què” i “per a què” (amb accent i sense) se solen barrejar als textos, com si fossin intercanviables, car hi ha molta vacil·lació. Un dels consells que es donen sovint al respecte és emprar “per què” (separat) quan es tracta d’una oració interrogativa i “perquè” (junt) quan es tracta d’una oració causal. Això és cert, però es tracta d’una informació incompleta que cal matisar. El que sí que és inamovible és que sempre porta accent. A continuació explicarem quan es fa servir una forma o l’altra.
Els verbs “anar” i “venir” amb un complement format per la preposició “per” i un sintagma nominal adquireixen el significat d'”anar a cercar” o “venir a cercar”. La tendència, en aquests casos, a afegir la preposició “a” davant de “per” és adequada al registre informal, però no al registre formal.
L’ús redundant del pronom “en” amb el verb “haver-hi” no és acceptable ni al registre formal ni al registre informal, ja que produeix la duplicació d’elements.
En català, per expressar de manera impersonal la localització, la llengua disposa del verb existencial “haver-hi”, el qual duu sempre el pronom locatiu “hi” incorporat.
D’acord amb l’ús normatiu, en els contextos formals es recomana que s’eviti la concordança entre el verb “haver-hi” i el sintagma nominal, tant si el verb està en present com si està en qualsevol altre temps. Ara bé, en contextos poc formals, es tolera aquesta concordança.
En català, els numerals ordinals i cardinals presenten una flexió diferent. Els ordinals són variables, mentre que els cardinals no tenen flexió de gènere. En són l’excepció “un” (o “una”, sense plural), “dos” (o “dues”) i “cent”, que té les formes de plural “cents” i “centes”, per al masculí i el femení, respectivament
En català hi ha verbs que regeixen les preposicions “a”, “de”, “en” i “amb”. Quan es troben davant d’una oració introduïda per la conjunció “que”, la preposició s’elideix en els registres formals. Per tant, les preposicions “a”, “de”, “en” i “amb” s’elideixen davant la conjunció “que”.
Sovint, els verbs “ser” i “estar” s’usen indistintament, principalment per influència del castellà, però tant al discurs formal com al discurs informal cal que recuperin el seu ús genuí. Aquí podeu trobar els principals casos on trobam conflicte i algunes indicacions respecte a quan emprar un verb o l’altre.
