Estam posseïts pels possessius. A diferència d’altres llengües, en català disposam de possessius àtons (mon, ma, ton, ta, etc.) i possessius tònics, que solen anar acompanyats d’un article. Igualment, en la nostra llengua es fa un ús més limitat dels possessius que en d’altres. De totes maneres, com a resultat de calcs o traduccions literals, … Continua llegint «Abús dels possessius»
Deu ser propi del català o *serà un castellanisme? Per expressar la noció de probabilitat, suposició o incertesa, el recurs més habitual en català és la perífrasi deure + infinitiu, en present o passat, segons la situació. Compte, perquè no és admissible l’ús de la preposició de entre el verb auxiliar i l’infinitiu. Quan va … Continua llegint «Deure + infinitiu»
Compte amb la solitud de l’infinitiu Sovint, per introduir una frase en què es dona alguna informació, es fa servir un infinitiu independent (amb verbs com dir, remarcar, assenyalar, indicar, afegir, recordar, destacar, consignar, repetir, comentar, advertir, etc.). En català, no és adequat en cap registre fer servir l’infinitiu directament, sense cap altre verb davant, … Continua llegint «L’infinitiu independent»
Si ho haguéssiu sabut, no us hauríeu equivocat. Tot i que de vegades s’usa la construcció de + infinitiu amb valor condicional, no és acceptable des del punt de vista normatiu. En aquests casos és més adequat utilitzar la conjunció si o un nexe condicional (en cas que/de, posat que, a condició que/de…). Si ho … Continua llegint «L’infinitiu condicional»
Ningú (no) vol fer el ridícul. Per això cal escriure bé. Els quantificadors negatius (cap, gens, gaire, ningú, res, mai, enlloc, tampoc) poden aparèixer abans o després del verb amb un significat negatiu i anar precedits de l’adverbi no. Això es coneix com a doble negació i és un fenomen ben viu entre els parlants … Continua llegint «Doble negació»
No obstant ja surt a la Gramàtica. No obstant això, no és la forma preferible en tots els registres. La locució adverbial no obstant es fa servir, en general, com a connector per contraposar dos fets o dues accions, o per expressar una restricció, i sol aparèixer aïllat de la resta de l’oració per mitjà … Continua llegint «La locució adverbial «No obstant»»
Amb relació als vostres dubtes i en relació amb el vostre interès per la llengua… Atès que en certs parlars les preposicions amb i en es pronuncien igual, convé parar esment a l’ús d’algunes locucions com amb relació a i en relació amb. Ambdues són adequades i es poden emprar indistintament per delimitar el tema … Continua llegint «“Amb relació a” i “En relació amb”»
Un tast a nivell de llengua lingüístic La locució a nivell és un enemic invisible que assetja els professionals de la llengua: tot i que apareix al diccionari, s’abusa del seu significat (que s’amplia) i del seu ús (cosa que fa empobrir la llengua). D’acord amb el DIEC, aquesta locució té un sentit merament espacial que … Continua llegint «A nivell»
En base a A partir de les nostres paraules i a base de a força de repetir la normativa, segur que entendreu millor l’ús d’aquestes locucions. L’expressió en base a, amb el sentit de ‘prenent com a base’ no és adequada en català en cap registre. Es pot substituir per segons, d’acord amb, tenint en compte, sobre la base de, partint … Continua llegint «En base a / Amb base a / A base de»
Avui us portam una entrada avisant que avisa sobre l’ús inadequat del gerundi especificatiu. A l’anterior fitxa lingüística vam parlar sobre alguns usos inadequats del gerundi (per indicar posterioritat i per expressar conseqüència). En el cas de la fitxa lingüística d’avui, parlarem sobre el gerundi especificatiu, el qual no es vincula al verb principal (a … Continua llegint «El gerundi especificatiu»
