En l’oralitat, com a resultat del contacte de vocals àtones entre paraules diferents, quan la segona comença per a, es perd aquesta vocal. Per exemple, al sintagma quatre [a]belles, la a d’abelles no es pronuncia. En conseqüència, alguns parlants interpreten que aquesta paraula no porta a, de manera que l’elisió també es produeix tot i … Continua llegint «Elisió/Addició de «a» inicial»
L’homo, l’home o l’homu? En el bloc del català oriental i, per tant, a les Balears, hi ha la tendència d’assimilar la vocal neutra final de les paraules masculines a la o tònica anterior, de manera que la vocal neutra es pronuncia com una o tancada. Aquesta pronunciació es transforma en [u] a Menorca, Eivissa, Formentera … Continua llegint «Assimilació d’una vocal neutra a una o tònica»
A Menorca, Eivissa i Formentera, com a la resta de parlars del català oriental, les o i u àtones es pronuncien [u]. A Mallorca, excepte a la vall de Sóller, es conserva la o àtona sense tancar-la en [u]. De totes maneres, hi ha alguns casos en què sí que es pot fer aquesta neutralització … Continua llegint «Neutralització o/u àtones»
En la majoria de parlars orientals, les vocals [e], [ɛ] i [a] esdevenen vocal neutra ([ə]) en posició àtona. La reducció vocàlica s’ha de fer tant als registres formals com als informals. contesta [é] > contesteu [ə] gel [ɛ́] > geleu [ə] casa [á] > caseta [ə] De totes maneres, hi ha un seguit d’excepcions, en … Continua llegint «Manca de neutralització [a], [e] i [ɛ] àtones»
En situacions informals, es tendeix a pronunciar els diftongs precedits d’una consonant velar (c/qu, g/gu) com una sola vocal en paraules populars i patrimonials (i, sobretot, en posició àtona) …
A Mallorca (excepte a Felanitx i, amb diferències generacionals, a Artà i Capdepera) i tot Eivissa (excepte la vila d’Eivissa) és habitual elidir la vocal final en els mots originalment esdrúixols acabats en -ia. Així, es pronuncia histori per història, besti per bèstia, …
No és acceptable en cap registre ni subdialecte la tendència a pronunciar [a], o un so semblant, en substitució de [ə], propi de determinats sectors urbans de parlars centrals …
En la dicció pròpia dels registres formals, quan el final de la síl·laba consta d’una consonant seguida de s, se sol evitar l’elisió d’elements …
A les lles Balears és tradicional la distinció entre la consonant oclusiva bilabial sonora [b] i la fricativa labiodental sonora [v] …
Els manlleus de l’espanyol amb el so fricatiu velar sord [x] s’han adaptat al català de les següents maneres: 1) Adoptant la fricativa palatoalveolar [ʒ] (la dels mots genètica o detergent); 2) Mantenint el so [x], com en el cas de Rioja, jabugo o rojar (de l’esp. arrojar); o 3) Tradicionalment, substituint-lo pel so …
