Apunts de llengua

La idea de finalitat i destinació davant infinitiu provoca tanta incertesa que, tot i que es recomanen unes formes en lloc d’unes altres, en la major part dels casos es pot emprar indistintament per i per a, tant en el registre formal com al registre informal. De totes maneres, tot seguit observarem algunes preferències i recomanacions al registre formal.

A entrades anteriors ja vam introduir la problemàtica entre “per” i “per a”, a més de parlar sobre les situacions en què ambdues preposicions s’empraven amb un valor espacial. Aquest cop ens centrarem en els casos on “per” i “per a” tenen un valor temporal.

En general, la preposició “per” pot introduir un adjunt de lloc, de temps, d’agent o de causa, mentre que la preposició “per a” introdueix relacions que giren entorn de les nocions de límit, destinació i finalitat. De totes maneres, en alguns casos, l’ús d’un o l’altre depèn de la intencionalitat de l’emissor. A l’entrada d’avui ens centrarem en els casos en els quals “per” i “per a” van seguits d’un sintagma nominal amb valor espacial.

Les formes “perquè”, “per què” i “per a què” (amb accent i sense) se solen barrejar als textos, com si fossin intercanviables, car hi ha molta vacil·lació. Un dels consells que es donen sovint al respecte és emprar “per què” (separat) quan es tracta d’una oració interrogativa i “perquè” (junt) quan es tracta d’una oració causal. Això és cert, però es tracta d’una informació incompleta que cal matisar. El que sí que és inamovible és que sempre porta accent. A continuació explicarem quan es fa servir una forma o l’altra.

Els verbs “anar” i “venir” amb un complement format per la preposició “per” i un sintagma nominal adquireixen el significat d'”anar a cercar” o “venir a cercar”. La tendència, en aquests casos, a afegir la preposició “a” davant de “per” és adequada al registre informal, però no al registre formal.